La filòsofa Laura Llevadot, professora a la Universitat de Barcelona, directora del Màster de Pensament Contemporani i Tradició Clàssica (UB) i de la col·lecció Pensament Polític Postfundacional de Gedisa, va participar recentment en l’article de Pep Martí al Naciódigital (16/05/20) juntament amb el sociòleg Toni Mollà, «Entre la llibertat i la seguretat: com ens relacionarem després de la Covid-19?». Us convidem a llegir les respostes íntegres de la Laura Llevadot a les quatre qüestions plantejades per Pep Martí, que van ser editades a la publicació original:
1. El distanciament social generarà uns nous hàbits?
En primer lloc em preocupa com i amb quina rapidesa naturalitzem sintagmes com aquest de “distanciament social”. Tal com “guerra contra el terrorisme”, “eix del mal”, “innovació” o “emprenedoria”, acceptem sense qüestionar les consignes que llancen els governs i els mercats, les quals s’instal·len en les nostres vides com a fets consumats. Preferim parlar de distanciament social perquè dir “suspensió del dret de reunió” sonaria massa antidemocràtic, ens recordaria que el primer hàbit que hem perdut amb aquesta pandèmia, tot i que no l’havíem assolit mai, és l’hàbit tossut i persistent d’oposar-se a l’autoritarisme. Els diversos estats d’alarma, el confinament, i allò que ara viurem com a “distanciament social”, bell eufemisme, ha eliminat d’arrel i com per art de màgia, tots els processos constituents que estaven en marxa, des del mateix procés sobiranista fins al moviments anti-neoliberals a Llatinoamèrica, els Gillets Jaunes a França, o les lluites feministes arreu. Hi ha una voluntat explícita per part dels governants de crear unitat i comunitat allà on hi havia diferència i dissidència. En el seu lloc s’ha instal·lat un discurs de la cura força tou i convencional, en realitat molt escaient amb les polítiques públiques dels Estats que amb aquest discurs pseudo-humanista miren de netejar la seva imatge quan, de fet, allò que mostra la pandèmia és que de cura no n’han tingut gens, especialment pel que fa a la seva sanitat pública, que van vendre i retallar sense gaires miraments.
En aquest sentit voldria fer dues observacions, una de caràcter pràctic i l’altra, si vols, més existencial. La primera: se suposa que el “distanciament social” serà una mesura imperativa perquè l’estratègia de la “immunitat de grup” sense vacuna està descartada per l’alta taxa de letalitat del virus a Espanya, que s’estima en un 1,3, i això suposaria acceptar uns 300.000 morts. El que no es pregunta es perquè a França aquesta taxa és un 0,7, un 0,6 a Xina i un 0,4 a Alemanya[1]. Deixant de banda el cas xinès, que han pres una estratègia de control securitària amb testejos massius i control de la població, és obvi que la variabilitat de la taxa depèn de la fortalesa del sistema sanitari de cada país, cosa que no es diu. Si a Espanya tenim un índex tan alt de mortalitat és perquè el nostre sistema sanitari és precari, no perquè el virus en sí sigui més virulent. Ens han confinat, ens han deixat morir a les residències, a les cases, als anomenats hospitals de campanya que han proliferat per les ciutats i on conviuen drogadictes, adolescents sense llar, turistes que han quedat varats per l’estat d’alarma[2]… sense que se’ns hagi ofert ni una sola imatge d’aquests cossos i aquestes morts, només xifres, estadístiques i compareixences militaritzades i grandiloqüents. I ara ens imposaran el distanciament social, no a causa de la virulència del virus, sinó per la precarietat i liberalització del sistema sanitari públic. Fins i tot a la Comunitat de Madrid s’ha iniciat una campanya amb el lema “Apadrina un professional sanitari” per a que la gent doni mascaretes. Em sembla del tot esperpèntic que un Estat, clarament en fallida des de fa temps, i això no depèn del govern actual sinó de tots els anteriors, es mostri incapaç de procurar els tests i els materials sanitaris necessaris per a la seva població i que s’hagi de recórrer a la bona voluntat individual dels ciutadans que a més són víctimes de les mesures públiques més autoritàries. La única cosa que podia legitimar l’existència de l’Estat-nació, és a dir, la compensació de la desigualtat social generada pel capitalisme, és justament allò que avui es mostra incapaç de procurar. En aquest context la consigna “units vencerem” o “en sortirem més forts” fa més riure, o plorar, que una altra cosa. De l’Estat-nació només resta la nació, un factor emocional i simbòlic de pertinença que els estats tenen necessitat de produir per legitimar-se, especialment quan l’estat ha cessat en totes les seves obligacions.
En segon lloc, em pregunto quin és el concepte de vida que utilitzem quan la prioritat dels governs és protegir-la. Si es tracta de la mera vida biològica, allò que Agamben anomena la “nuda vida” no sé fins a quin punt paga la pena. Si la forma de vida que acabarà per sortir-se’n de tot això és la del teletreball, la del distanciament social, l’intocabilitat de l’altre, la fi del finançament de la cultura i la consegüent aposta total per la ciència, així com la culminació de les societats securitàries i el reforçament del capitalisme, que sempre viu de les seves crisis, caldrà preguntar-se si paga la pena o si, malgrat tot, serem capaços de travessar aquest nou i sinistre escenari i aprendrem esmunyir-nos per les seves fissures.
2. Moltes persones han après el nom dels veïns. Canviarà el concepte de comunitat?
La idea de comunitat em sembla en sí mateixa problemàtica. El terme prové d’allò que tenim “en comú”: la classe, la nació, la llengua, la família, les creences, etc. Els membres d’una comunitat comparteixen una essència o uns trets que els uneixen i en aquest sentit sempre exclouen a uns altres que no els tenen. Per definició, tota comunitat és excloent. Ens estimem a nosaltres mateixos a través d’un altre que és com jo i que puc reconèixer en la mesura que se m’assembla, com dirien Kierkegaard, a propòsit de l’amor, o Derrida, a propòsit de la política. La idea que plantegen aquest autors és la d’alteritat enlloc del de la comunitat, és a dir, que caldria que fóssim capaços de relacionar-nos amb els altres en tant que altres, i no en virtut d’allò que tenim en comú. En aquest sentit no crec que la pandèmia ens hagi ensenyat res de tot això, sinó més aviat el contrari. Els himnes casposos cantats als balcons, la idea repetida d’unitat per reforçar el sentiment de pertinença, l’elevació a herois dels professionals sanitaris que alhora són infrapagats i, curiosament, també de la policia i dels militars, no fan més que reforçar aquest concepte de comunitat excloent que només serveix per amagar les fissures escandaloses del sistema en el que vivim.
D’altra banda, el plantejament de Judith Butler em sembla més interessant, tot i que encara feble. Ella proposa pensar la comunitat a partir de la vulnerabilitat. En la mesura en que la vulnerabilitat és un concepte negatiu, allò que tenim en comú és que som vulnerables i precaris, permet pensar una altra forma de comunitat menys feixista però que en realitat no passa de proteccionista. Amb els temps que corren ja sembla prou, però crec que hauríem d’anar molt més enllà i acabar amb aquest concepte.
3. Hi haurà canvis en les pautes de les relacions afectives i sexuals? Cedirà el Tinder al sexe cibernètic?
Aquesta és una de les transformacions més problemàtiques a les que assistirem. Em pregunto com ho deuen estar vivint els adolescents que havien d’haver estat iniciant-se en les primeres relacions sexuals i afectives i que, de sobte, han quedat paralitzats. No sé si la por al contagi els embargarà o si el desig de tocar-se serà més gran. En tot cas les recomanacions sanitàries que apareixen als medis sobre com establir relacions sexuals són del tot ridícules i impracticables. Contra la Sida hi havia, com a mínim, la possibilitat del preservatiu, però sincerament no m’imagino una relació sexual sense petons, a menys que estiguem parlant de pura descàrrega.
Em sembla preocupant el telesexe, així com l’augment del consum de pornografia que ja s’ha produït durant el confinament. No perquè no procuri plaer, que segur que en procura, sinó per la relació que s’estableix amb la imatge. No cal esperar al discurs feminista per saber que la pornografia condiciona les pràctiques sexuals reals, masculinitzant-les la major part de vegades, però també convertint a l’altre en objecte, sigui dona o home. El voyerisme, la objectualització del cos de l’altre, fa impossible la relació sexual perquè la precedeix sempre una fantasia, de domini la major part de vegades, però també d’humiliació o fascinació, segons sigui el cas, que impedeix tot contacte i tota experiència. En aquest sentit, em temo, la sexualitat dominada per la imatge farà cada cop més improbable la relació sexual, és a dir, la trobada amb el cos de l’altre. D’aquesta manera, pot ser protegirem la vida però serà al preu de protegir-nos contra la vida.
4. Com afectarà a l’escola aquest trimestre sense classes presencials?
Els canvis en l’educació no s’han fet esperar i seria ingenu pensar que serà només aquest trimestre. D’una banda perquè no hi ha vacuna, ni tests, ni un sistema sanitari que no hagi estat desmantellat, com deia abans, però en realitat, perquè aquesta ja era la tendència de l’educació neoliberal, especialment a l’àmbit universitari. Com deia el ministre Castells, la universitat on-line s’ha instal·lat en aquesta crisi per quedar-se, no en va aquest ministre fou professor destacat a la UOC. Aquest model d’universitat és ideal per fer de l’ensenyament i dels estudis un producte de consum. Molts alumnes s’hi adapten ràpidament, es converteixen en clients que volen les seves píndoles en vídeo o les seves hores de classe on-line. El professor es converteix en un transmissor de continguts, alguns fins i tot arribaran a ser stars com els youtubers si ho fan prou bé i es visibilitzen a les xarxes. Tot un mercat de productes educatius s’està preparant. Per la meva banda penso que es perd allò essencial. En l’educació primària i secundària es perd la socialització que és fonamental en aquesta edat, la complicitat entre companys sotmesos a un sistema educatiu que ja era força deficitari. A la universitat es perd el que podríem anomenar, en termes psicoanalítics, la transferència, és a dir, la capacitat del professor per fer que passi alguna cosa important, molt més enllà de la transmissió de continguts, en la subjectivitat dels alumnes, la capacitat per despertar l’interès pel món en que vivim, per si mateixos i per la lectura que transforma. La classe presencial té més a veure amb el teatre que amb l’audiovisual. S’ocupa un espai, es transforma, els mitjans audiovisuals i on-line fan part de l’escena pedagògica però no la saturen. La interrupció, la paraula imprevista, els cossos i les intervencions, les mirades, les derives inesperades del discurs, fan possible una transferència que va molt més enllà dels continguts. De la mateixa manera que el teatre filmat no va reeixir, i que l’arribada del cinema no va substituir al teatre, tampoc la classe on-line, per igualitària que sembli i per bé que es faci -cosa que està per veure perquè fins ara aquest llenguatge no ha desenvolupat les seves potencialitats-, l’ensenyament a distància no podrà substituir mai l’aprenentatge presencial. Com en el sexe, l’educació on-line farà impossible l’aprenentatge en el seu sentit més radical, l’únic que paga la pena, a menys que l’objectiu de l’ensenyament, no ho dubtem, sigui formar treballadors acrítics. De nou, protegirem la vida a canvi de protegir-nos contra la vida.
Laura Llevadot
[1] https://elpais.com/sociedad/2020-05-13/lo-que-inquieta-del-estudio-de-prevalencia-en-espana-un-muerto-por-cada-100-infectados.html
[2] GILABERT, P. (2020), «Un campament de la vergonya en una ciutat de 65 mil llits d’hotel buits», a Esquerra diari.cat, 26 de març.
Noticias de Gedisa 