«Cura de solidaritat», per Mònica Guerrero-Rosset i Jordi Riba

El filòsof Jordi Riba, autor de l’assaig sobre Alain Badiou de la col·lecció Pensament Polític Postfundacional, i Mònica Guerrero-Rosset, pedagoga i professora a Perpinyà de l’escola de formació de professionals de la intervenció sòcio-educativa i sòcio-sanitària, signen aquest article en què analitzen els efectes de la crisi de la COVID-19 sobre la solidaritat i la cura com a responsabilitat social:

La crisi permanent a la que la societat està abocada accentua la visió de les paradoxes en les quals vivim. Moltes d’elles toquen a la qüestió de la solidaritat en les nostres societats occidentals. Mentre no fa gaire temps observàvem astorats com diverses maneres de tenir cura dels altres per la via de la solidaritat eren, no solament impedides per la força, sinó inclús perseguides judicialment. Pensem  en el  cas paradigmàtic dels vaixells a la Mediterrània, com l’Open Arms i d’altres, al quals se’ls impedia realitzar la seva tasca solidària d’ajudar a no morir a tots el que d’una manera desesperada posaven la seva vida en mans de desaprensius que els prometien l’arribada a la “solidària” UE. No fa gaires setmanes vam ser espectadors de com aquesta mateixa organització sense ànim de lucre, era  lloada per la seva participació en tasques solidàries per ajudar a no morir a ciutadans i ciutadanes en perill de contagi pel virus maleït. No cal ser massa perspicaç per adonar-se com el món occidental fa recompte dels morts de maneres diferents.

La pregunta seria si, quan els efectes més extrems de la pandèmia minvin, tornarem a perseguir les associacions que de ben segur tornaran a intentar fer les tasques de salvament dels migrants en el seu intent de creuar la Mediterrània? O, per contra, entrarem en un període en el qual, per l’efecte de la crisi pandèmica, veurem d’una altra manera la nostra vida i la dels altres?

Moltes són les opinions i respostes que aquests dies es van recollint en un flux incessant. Van des de les més pessimistes que fan ús del trivial  “res tornarà a ser com abans”, com si res tornés a ser mai igual, a les lamentablement més realistes que afirmen que, després del desastre, tornarem a cometre els mateixos errors que ens hi han portat. Però, si concebem els dos conceptes emprats fins ara, crisi i desastre, com a diferents podem, amb tota prudència, remarcar aspectes no negligibles, que davant l’allau de grans i terribles prediccions han quedat una mica al marge.

Aquests també tenen a veure amb les paradoxes, i toquen el fet inhabitual per les societats urbanes com les nostres d’haver viscut una reclusió forçada. Dins d’aquest singular període, hem pogut veure com paradoxalment la tercera de les vies per assolir la salut –les relacions d’amistat–, intuïda pels filòsofs des de la llunyania dels temps i ara, com diem, recentment avalada per estudis científics valuosíssims, se’n va en orris. Quin desencís doncs, veure com havíem d’abandonar les pràctiques amicals per recloure’ns, i sense poder triar, a més, amb qui fer-ho. Tot, en mor d’una solidaritat poc entesa i aparentment paradoxal, la que ens diu que ens cal apartar-nos del altres, distanciar-nos-en, per poder ajudar-los.  Estranya paradoxa aquesta, que segur que a la curta repercuteix positivament en l’alleujament de la pandèmia, però, qui sap si a la llarga pot tenir efectes en la vida social.

Aquesta paradoxa, pròpia i específica d’aquesta crisi que impacta la salut individual i col·lectiva, la retrobem en molts àmbits de les nostres vides. Es pot parlar de salut individual, salut pública o comunitària, de vida saludable, … En tots els casos cal tenir en compte que la idea de tenir “bona salut” té una dimensió complexa i integradora, que inclou un estat individual en relació al seu entorn (el món) i als altres.

L’àmbit que potser haurà patit menys d’aquesta paradoxa és el de l’esfera íntima, familiar, tot i que haurà certament patit d’altres conseqüències (relacions que es degraden, convivències difícils, violència, o al contrari, apropament, millor coneixement de les persones més properes, de les seves emocions i límits, d’un mateix…). Fora de l’esfera de la llar, més íntima, privada, la paradoxa d’ajudar-nos separant-nos, distanciant-nos, haurà impactat en les relacions socials d’amistat, de treball, de l’àmbit públic en general, de l’educació i de l’acompanyament social, sòcio-sanitari i sanitari. Quin serà aquest impacte? Entre recuperar costums relacionals, inventar o adoptar noves formes de relació i de comunicació, i la solitud o l’alienació… Ho haurem d’anar analitzant a mesura que anem sortint del moment àlgid d’aquesta crisi, primer a curt i després a llarg termini.

Aquesta crisi en particular –molts autors n’han parlat durant aquest període de reclusió forçada– ha posat de manifest, més que mai, dues qüestions fonamentals. Aquestes són la necessitat de la cura i la solidaritat (quedar-se a casa o exposar-se a un perill, per tenir cura d’un mateix, dels altres, i del món), d’una banda, i la “indisponibilitat” d’un mateix, dels altres i del món, de l’altra. Podem accedir sense condicions a tot allò que desitgem? Aquesta qüestió ens obliga a reflexionar sobre els sistemes polítics i econòmics actuals, els seus fonaments (el profit material i immediat) i la seva viabilitat. Hem de continuar obstinant-nos a controlar allò indisponible? Com habitem el món, de manera individual i col·lectiva, entre desigualtats, barbàrie i precarietat?

Les professions de la cura, específicament en el sector sanitari, han estat les grans protagonistes d’aquest període, com si la seva feina quotidiana fos menys important, perquè potser només uns quants en tenen necessitat, i de sobte en un moment de crisi inesperada, que ens obliga a tots i a totes a canviar la nostra manera de viure, i a prendre consciència de la nostra pròpia vulnerabilitat, ens adonem que aquests professionals són simplement indispensables per la vida. I a poc a poc s’ha anat desplegant una presa de consciència d’allò que és primordial en les nostres societats, la cura de la vida.

D’altres professions han estat també indispensables pel manteniment de la vida durant aquest període d’aturada de bona part de l’activitat, en diversos sectors: pagesia i producció de productes de primera necessitat, transports, provisió d’alimentació, recollida i tractament de deixalles, educació, treball social, etc. No és que calgui plantejar una jerarquia de professions o d’activitats socials i laborals, però el que ha posat de manifest aquesta crisi és que algunes d’aquestes són absolutament indispensables perquè la seva acció i vocació s’adreça principalment a aportar allò que és essencial per mantenir la vida, tan individual com col·lectiva (les cures, l’alimentació, la higiene…), és a dir, a cobrir les necessitats bàsiques de les persones en general, i especialment de les més vulnerables. Amb aquesta presa de consciència sembla que el reconeixement col·lectiu es fa més visible. Però també sabem que en aquesta acció de treballar pels altres hi ha la qüestió del vincle, que la necessitat de distanciar-nos, la profilaxi necessària per allunyar el virus, posa greument en perill. El vincle, les relacions, les interaccions, el contacte per les mirades, els gestos, la paraula, el tacte, els cossos, són una dimensió indispensable per la salut individual i col.lectiva. La cura de la vida és curar la malaltia per una banda, però també tenir cura de les persones, de moltes altres maneres, fora de l’àmbit purament sanitari. Tenir cura és una intenció, una manera de ser, una actitud, que es tradueix en accions concretes i singulars. La cura com a “souci de l’autre”, preocupació pels altres, responsabilitat, és un veritable “ethos”, una ètica del ser present.

En aquesta intersecció es retroben aquestes dues semàntiques. Curar per no estar malalts, i tenir cura per vetllar per una “vida bona”, tan individual com comuna.

Mònica Guerrero-Rosset i Jordi Riba

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s